Quan ens preparem per a un examen de certificació de coneixements de llengua solem concentrar-nos en la gramàtica, el vocabulari o l’estructura dels textos. Tanmateix, hi ha un aspecte fonamental que sovint passa desapercebut i que pot marcar la diferència entre aprovar o no fer-ho: l’ús adequat del registre.
Cal assenyalar que el registre és el grau de formalitat amb què ens expressem. No és el mateix escriure un missatge per a una amistat que una carta a l’ajuntament, ni parlar en un debat radiofònic que participar en una conversa informal amb els nostres veïns. Dit en altres paraules, no totes les expressions són igualment vàlides en totes les situacions, sinó que cal adequar-les al context.
A grans trets, podem fer aquesta distinció:
- La llengua estàndard, pròpia del registre formal
És una varietat que vol ser neutra i poc marcada dialectalment i social. Contràriament als registres no formals, l’estàndard té molt present les normes lingüístiques. És el registre que estableix la normativa i el que fan servir l’administració i els mitjans de comunicació.
- La llengua col·loquial, pròpia del registre informal
Sovint recull expressions no previstes per la normativa gramatical, ja siga per una qüestió fonètica —és a dir, paraules adequades, però mal pronunciades (*amoto per moto, per exemple)— com per l’ús de calcs d’altres llengües. L’utilitzem per parlar amb la gent de l’àmbit familiar i privat.
Com hem d’expressar-nos a l’examen?
El model de llengua que hem d’usar als exàmens ha de buscar l’equilibri entre correcció i adequació per respondre amb funcionalitat a totes les situacions comunicatives amb les quals ens podem trobar a la prova: redacció de cartes, correus electrònics, circulars… o exposicions orals en què hem de participar en un debat televisiu o radiofònic.
Com sabeu, hem de demostrar la nostra solvència lingüística. Per això, cal que usem tots els mecanismes creatius que ofereix la llengua i que evitem tant els barbarismes com els purismes que dificulten la comunicació o entrebanquen la versemblança. És a dir, hem de parlar bé amb naturalitat i sense estridències, tal com ho fan als noticiaris, per exemple. A més a més, cal que fem servir un llenguatge respectuós amb les persones i que evitem l’ús de termes o expressions que puguen contribuir a marginar grups socials o que resulten ofensius o incòmodes.
En definitiva, en els nostres discursos (orals i escrits) és essencial respectar la normativa i demostrar un bon domini de la llengua, evitant tant les informalitats com les expressions excessivament especialitzades que en podrien dificultar la comprensió.
La Filòloga de Guàrdia ens en fa cinc cèntims en aquest vídeo: Capítol 20. Català estàndard: què vol dir realment?
Accedeix a l’apartat de recursos i practica per a assegurar-te l’aprovat.
